Proses reposades

«Miquel Martín i Serra és un escriptor per als dies de festa.» Eva Vàzquez, El Punt Avui El territori que ens envolta, per on passegem i que admirem cada dia, de vegades fins i tot sense adonar-nos-en, és el que configura la nostra manera de ser en el món. Així com els records familiars, la literatura o la cuina, que permet que aquest mateix territori s'expressi en plenitud al nostre paladar. Deixar que tot plegat penetri en la consciència del que som no és una tasca fàcil. Cal estar atent i obert, mostrar-se dialogant i ser pacient amb els ritmes propis de la natura i de l'entorn.  Miquel Martín confirma amb el recull d'articles i cròniques —de vegades fins i tot breus apunts— que teniu a les mans, que és un d'aquests autors per a qui ser conscient de l'existència passa per l'observació serena i la reflexió pausada. Amb una prosa concisa i depurada ens descriu els paisatges físics i literaris que el defineixen com a persona i com a escriptor, a través dels quals ha pogut exercitar l'art de viure. Proses reposades és un homenatge ponderat i plàcid a una gent, els empordanesos, i a un territori, l'Empordà: al seu interior, calmat i plaent, i als seus marges, abruptes i curulls de vida.    Martí Domínguez, El Temps – «Llegiu Miquel Martín i recordeu Horaci, la seua lloança de les coses petites sobre les grans en la vida, i la curta durada de la nostra existència i l'inexorable final que és la mort.» Màrius Serra, La Vanguardia – «El registre lingüístic que alena aquesta esplèndida prosa la fa una obra atemporal.» Jordi Cabré, Sàpiens – «Un escriptor sensible, refinat i perfeccionista.» Lluís Ruiz – «En Miquel Martín és un d'aquells autors silenciosos i subterranis, minaires, com en Toni Sala o la Mercè Ibarz. Són escriptors misteriosos que, lentament i ferma, eixamplen una literatura.» Francesc Bombí-Vilaseca, La Vanguardia – «Hi ha en aquesta obra un gran pòsit de reflexió literària i una llengua molt treballada i precisa.» Montserrat Serra, Vilaweb – «El valor de la literatura de Miquel Martín és la importància de la construcció d'un estil propi, amb una llengua neta, rica, diàfana. És una literatura amb molta llum.»